Compromesos amb l'educació

Gent de la Ciutat

El  programa "BANCS" és un instrument del Projecte Educatiu de Ciutat que  pretén  donar a conèixer altres agents educatius que romanen invisibles en la  seva tasca  educativa.  No són docents ni alumnat  ni pares sinó que són tots  aquells altres que tenen una relació directa o indirecta amb l'educació a  través  de les seves tasques de treball habitual.

Programa Gent de la Ciutat

Què és un PEC?

És un projecte de compromís ciutadà amb l’educació, entenent l’educació com un procés permanent d’aprenentatge integral, que es dóna al llarg de la vida, i per tant va més enllà de l’escola.

És un projecte en el que les diferents entitats i la ciutadania, a partir d’una diagnosi de la seva ciutat, defineixen accions i es comprometen a executar-les per tal de fer la seva ciutat una ciutat educadora.

Per què un PEC?

Perquè l’educació és una eina fonamental en la construcció d’una societat millor, contra les exclusions socials i les desigualtats. És un element clau pel desenvolupament personal però també social de qualsevol país.

Perquè l’educació ha d’assumir nous reptes. L’escola no pot afrontar en solitari ni respondre a totes les necessitats educatives actuals. La nostra societat és complexa i de canvis ràpids, el que requereix intervencions educatives múltiples que s’han de donar en un marc de complicitat.

Perquè actualment moltes accions que es donen per part de les entitats de diferents característiques –cíviques, esportives, culturals,...- tenen una vessant o una intencionalitat educativa, però manquen sinèrgies de col·laboració que puguin rendabilitzar-ne l’efecte.

Perquè la ciutat pot esdevenir un espai educador per excel·lència. És on les persones creixem, aprenem, ens relacionem i l’espai més adequat per establir aquestes complicitats.

Què vol aconseguir un PEC?

Crear sinèrgies de col·laboració entre institucions, entitats i la ciutadania interessada en l’educació per fer de la nostra ciutat una ciutat educadora.

Crear una plataforma de persones de diferents àmbits que apostin per l’educació com un element de transformació i que vulguin comprometre’s a treballar-hi.

Posar en marxa mecanismes participatius per definir accions concretes i compromisos, també concrets i definits en el temps.

El resultat final és una suma d’accions puntuals amb el compromís de qui les realitzarà, a on l’administració, les entitats, els col·lectius i la ciutadania sumen esforços en un pla d’igualtat.

Qui fa un PEC?

El fan els ciutadans i ciutadanes, amb la col·laboració de l’administració. Per això es parteix d’un nucli impulsor de persones, amb el suport municipal que són els que assumeixen el compromís primer amb el PEC.

L’Ajuntament impulsa, des del primer moment el PEC, i en una segona fase garanteix al nucli impulsor el suport tècnic, administratiu i logístic que cal per al seu desenvolupament.

Ara toca fer la presentació del diagnòstic del PEC a les persones que hi ha intervingut i també fer el retorn a les entitats i a la ciutadania. Aquestes reunions també han de servir per comentar les línies estratègiques que n’han sorgit i se’n farà una primera selecció pensant en la constitució dels grups de treball que desenvoluparan accions. A l’hora de plantejar accions caldrà tenir present dos paràmetres: el temps i el cost. Ens interessa pensar actuacions que es visualitzin a curt termini, tot i que se n’haurien de preveure també a un termini més o menys llarg, i alhora, pensar en un ventall d’actuacions que tinguin des d’un baix cost econòmic fins a d’altres que puguin ser més ambicioses.

L’educació no és només responsabilitat dels espais i dels temps escolars, tot i que l’escola sigui, immediatament després de la família, l’agent educador més important en la nostra societat.

L’educació es converteix en un element central de la capacitat individual i col·lectiva per afrontar les dinàmiques accelerades de canvis en les esferes productiva, social i laboral. L’educació és un gran recurs que permet superar o aguantar millor aquesta dinàmica d’inestabilitat constant.

L’escola no només no pot, sinó que no ha d’assumir en exclusiva tots els envits formatius que com a societat pensem que són importants. Cal un treball de comunicació i coordinació entre els diferents espais i agents educatius per tal de construir xarxes educatives amb un projecte i uns objectius compartits.

La ciutat d’Igualada, com d’altres ciutats del nostre país i del món, ja va aprovar al desembre del 2000 la Carta Municipal d’Educació i entrem a formar part de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). Amb aquest marc teòric sorgeixen els Projectes Educatius de Ciutat (PEC), que tenen un plantejament concret i amb l’objectiu de transformar l’educació i les ciutats, articulant un nou paradigma educatiu des de la participació ciutadana.

Amb l’anàlisi de les experiències dels primers projectes educatius de ciutat i les aportacions recollides en estudis i diferents publicacions, s’ha elaborat una proposta metodològica que ens ajuda a les ciutats a l’hora de desenvolupar un PEC. Igualada va assumir el compromís de desenvolupar el Projecte Educatiu de Ciutat en el ple del mes d’abril de 2006.

Des d’aquell moment s’inicia un procés de diagnosi per tal de que la ciutat disposi d’un retrat fidedigne i compartit de quin és l’estat de la seva realitat educativa.

El diagnòstic és un document que podem entendre com un baròmetre, que s’ha estat elaborant durant els últims mesos i que recull quatre apartats diferents.

Un dels mapes és el sociodemogràfic, en el que es reflecteix l’estructura social, l’altre és el mapa escolar, un altre és el dels recursos educatius formals i no formals i el quart és el de les visions de diferents persones que representen diversos sectors de la ciutat que han col·laborat i han opinat sobre l’educació sempre entesa com un concepte global que va molt més enllà del que es fa a les escoles.

Aquest diagnosi es finalitza en el mes d’abril de l’any passat i amb les eleccions municipals molt a la vora. I donat que tirar endavant un PEC requereix d’un consens polític, que convé garantir el suport del conjunt del Consistori i evitar que sigui una eina de disputes partidistes, que arribarien a trair l’objectiu final, s’ha esperat fins ara per presentar aquest diagnòstic i iniciar el procés participatiu.

En aquest procés de participació ciutadana seria desitjable comptar amb la col·laboració de totes aquelles persones que se sentin cridats per les paraules del filòsof i escriptor José Antonio Marina.

La preocupació universal per l’educació ha generat un sistema d’excuses en el qual tothom dóna les culpes al veí. Els pares a l’escola, l’escola als pares, tothom a la televisió, la televisió als espectadors, al final acabem demanant solucions al Govern, que apel·la a la responsabilitat dels ciutadans, i tornem a començar. En aquesta roda infernal de les excuses podem anar girant fins al dia del judici.
L’única solució que se m’acut és no esperar que uns altres resolguin el problema, sinó preguntar-me: què hi puc fer jo, per solucionar-ho? He sentit molts cops aquesta pregunta i crec que si sabéssim aprofitar la preocupació, la generositat, l’energia i el talent de milers de persones disposades a col·laborar, podríem provocar un canvi cultural benefactor, que és el que ens cal per millorar l’educació. Aquest és l’objectiu —com veureu, optimista— de la mobilització educativa. Es tracta de treure’ns del damunt el victimisme, la impotència i el clima dramàtic que envolten el món de l’educació, familiar o escolar.
Hi pot participar tothom que cregui que l’educació és el procediment més noble i eficaç per millorar el món, que cregui que té com a finalitat posar els nostres fills, els nostres conciutadans, en les millors condicions possibles perquè siguin feliços i perquè siguin bones persones, que pensi que és, abans que res, una creació ètica. Només se’ls demana que creguin fermament que per sota de les diferències polítiques, econòmiques, religioses, podem posar-nos d’acord en els principis bàsics de l’educació.
La mobilització educativa és ara per ara un moviment humil, pacient, il·lustrat i independent. És la meva proposta per millorar l’educació. Les noves tecnologies ens permeten comunicar-nos amb un cost baix, cosa que suposa un gran avantatge. He pensat dedicar una part dels drets d’autor dels meus llibres a aquest projecte, i això em proporciona —ens proporciona?— una feliç sensació de llibertat.
No oblideu que la pregunta més important a la vista de la situació educativa és: i jo què hi puc fer? Ens agradaria ajudar-vos a fer-ho.