La guardonada ‘Història d’un senglar’ diumenge a l’Ateneu
Diumenge 27 de febrer, a les 6 de la tarda, el Teatre Municipal l’Ateneu acull Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard). Gabriel Calderón escriu i dirigeix aquest monòleg protagonitzat per Joan Carreras que ha obtingut els premis Max i Butaca 2021 al millor actor. L’espectacle també ha rebut el Butaca al millor espectacle de petit format.
Les entrades tenen un preu de 20, 18 i 15 € i es poden adquirir per internet a https://teatremunicipalateneu.cat/. També es poden comprar al Punt de difusió cultural i turística d’Igualada (Sala Municipal d'Exposicions c. Garcia Fossas, 2 -pl. de la Creu). De dimarts a dijous de 18.30 a 20.30 h. Divendres de 18 a 21 h. Dissabtes d'11 a 14 i de 18 a 21 h i els diumenges d'11 a 14. Els dijous d’11 a 13 i de 16 a 20 i el mateix dia de la funció, des d’una hora abans es venen a la taquilla del passatge Vives. Durant aquesta setmana els joves fins a 25 anys poden comprar les entrades a cinc euros. A més hi ha descomptes per a diversos col·lectius.
Història d’un senglar
En aquest espectacle, Carreras interpreta un actor que s’enfronta al repte d’interpretar Ricard III, el monarca despietat de la tragèdia de William Shakespeare. Porta tota la vida fent papers secundaris i pensa que mereix aquesta oportunitat.
Tanmateix, considera que la resta de l’elenc no està a la seva altura i no li agrada res del que li proposa el director. Durant la construcció del personatge, les afinitats entre l’actor i el monarca anglès comencen a aflorar. Tots dos són ambiciosos i intel·ligents.
Com Ricard III, el Joan no es conforma amb poc, té ànsia de poder i no està disposat a perdre el temps amb actors tous, hipersensibles o mediocres. A mesura que s’entrellacen les seves històries de vida, la relació entre l’actor, el personatge i l’espectador esdevé cada vegada més estreta.
Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) gira al voltant dels mecanismes de poder contemporanis, el desig i el ressentiment, i proposa una reflexió sobre els límits de l’ambició humana.
L’autor i director Gabriel Calderón defineix la seva proposta amb una paraula, “Entusiasme, que vol dir “tenir els déus a dins”. Potser l’entusiasme és el que descriu millor la meva voluntat, tant en el moment d’escriure com també el que busco i espero que passi a qui llegeix, dirigeix, actua o veu un dels meus textos. Busco amb supèrbia la possibilitat d’insuflar el sentiment enganyós que podem amb tot i que tot ho volem i que tot és possible. Almenys, alguna vegada, de tant en tant, obligar-me a mi mateix a veure més enllà de les obligacions ordinàries, de somiar impossibles que superin el simple treball, el beneplàcit dels altres, la felicitació de qui estimem. Tenir els déus a dins, ànsies de poder, somni d’Ícar, ambició injusta que com a mínim ens tregui del fang diari dels objectius quotidians”.
A la peça, Joan Carreras encarna un actor que s’enfronta al repte d’interpretar Ricard III, tal com ell diu: “La sempre mencionada deformitat de Ricard III és tan interna com externa; l’avaria dels seus ossos mal collats el portarà a ser un esquinç en el quadre de la història. Totes les seves “deformitats” el portaran a ser manipulador, irat, estúpid i tristament misogin. Però amb un amor profund cap al teatre, això sí”. I afegeix: “ Tots els sentiments, els petits i els grans, els foscos i els clars, els elevats i els terrenals, són materials valuosíssims per treballar i ser treballats. Aquí es mouen sentiments reconeguts tant per reis com per actors. Per tant són rebuts com un regal. Enverinat o no, és igual”.
Ricard III
Escrita probablement entre el 1591 i 1592, Ricard III tanca la tetralogia de Shakespeare sobre la història d’Anglaterra que agrupa els regnats d’Enric VI i el monarca que ens ocupa. L’obra explica la història de Ricard III (1452 - 1485), l’últim rei de la Casa de York, que es diu que va accedir al tro d’Anglaterra després de trair la seva pròpia família. Germà del rei Eduard IV, Ricard va aconseguir pujar al tro després la seva mort i va acabar desfent-se dels dos fills d’Eduard IV. La seva coronació va celebrar-se el 6 de juliol del 1483 a l’Abadia de Westminster, no exempta de polèmiques. Amb una mala reputació evident, es deia que el rei havia arribatt al tro a base d’urpes.
La figura maquiavèl·lica, repugnant i alhora fascinant de Ricard III ha interessat molts dramaturgs. A Catalunya se n’ha fet diverses versions que modulen el personatge de Ricard III o el traslladen a altres temps i geografies. L’any 2005, Àlex Rigola va estrenar la seva adaptació de Ricard III a Temporada Alta, i amb Pere Arquilluè encarnat en el duc de Gloucester. L’any 2010, al mateix festival van coincidir-hi dues versions de Ricard III. D’una banda l’adaptació de la Propeller Theatre Company, una versió britànica sinistra i brutal i de l’altra El año de Ricardo, en què la dramaturga Angélica Liddell aprofundeix en les relacions entre el cos i el poder.
A La Mostra d’Igualada vam poder veure la versió de l’obra que es va adaptar a un altre terreny amb Ricard de 3r, dirigida per Montse Rodríguez i amb dramatúrgia de Gerard Guix. Aquí s’avisa dels perills de la soledat adolescent i es fa un paral·lelisme entre Ricard III i un jove Ricard, interpretat per Quim Ávila, que passa hores i hores tancat al garatge de casa seva, alimentant ressentiment i hostilitat.
Cal fer esment també a la versió provocadora de Miguel del Arco, que va presentar-se al Pavón Teatro Kamikaze l’any 2019 i se situa a l’Espanya contemporània. Hi apareix el rei Juan Carlos, un polític prou semblant a Pedro Sánchez i, fins i tot, un Franco que surt de la tomba. A Barcelona, l’últim gran actor que s’ha enfrontat al personatge ha estat Lluís Homar, que l’any 2017 va ser dirigit per Xavier Albertí en una adaptació per al Teatre Nacional de Catalunya.
